Bastoners de Vallgorguina

Associació dedicada a la conservació i promoció dels ball de bastons i molt especialment al Ball de Bastons de Vallgorguina, patrimoni cultural de la nostre Vila. 

Text extret del llibre EL BALL DE BASTONS d'en Ricard Pascual i Guasch: 

A Vallgorguina, pel que sembla, es balla el ball de bastons des de temps immemorial, però desgraciadament no tenim cap document que ens doni testimoni. A tot estirar i refiant-nos de la memòria de persones de certa edat podem arribar als primers anys del segle present. Aquesta breu història contemporània ha estat recollida en opuscles i articles dels que són autors Josep Clavell i Gras i "Urcilas" i també al programa de la XI trobada nacional de bastoners de Catalunya. * Aprofitant allò que es diu en aquestes obres resumirem el procés seguit pel ball en aquests últims anys al nostre poble. 
S'entreveu que cap els anys 1915 o 20 el ball de bastons encara era ben bé un esbarjo per a un grup d'homes del poble sense cap mes pretensió. Hi havia un vell flabiolaire: l'avi Muntasell i quan tenia lleure tocava el flabiol, els bastoners ballaven i s'ho passaven d'allò més bé. Però això eren les acaballes de l'època d'or, balladors i músics es feren vells i la generació que els seguia oblidà el ball de bastons. Uns quants anys desprès, al 1934, un grup de joves es posà en contacte amb un antic bastoner: en Josep Bosch i Llavina per tal de que els ensenyés a ballar i es fes càrrec de la direcció de la colla. Aquest home, a part d'un enorme interès per la qüestió, posseïa un notable sentit musical i coreogràfic. Les melodies dels balls no eren enregistrades en lloc, però ell les recordava i va haver de cantar-les una i altra vegada fins que un nou flabiolaire, en Feliu Fugaroles, a qui deien l' avi Burget, se les va aprendre. Al poble es desvetllà l'entusiasme, altres xicots també volgueren ser-hi, i al cap de poc temps es doblà la colla i es passà de ballar de vuit a ballar de setze. Tot això se'n va anar en orris l' any 36 per culpa de la guerra civil.
Fins a l'any 44 no es reviscolà la colla de bastoners. El capdavanter va ser novament en Josep Bosch i amb balladors d'abans de la guerra i altres de mes joves tornaren a assajar i a actuar. Van haver d'encabir-se dins "Educación y Descanso", un organisme de "Falange", ja que altrament no els haurien pas permès d'exhibir-se en públic. Com anècdota val la pena recordar que les cintes amb la bandera catalana que duien a les polaines van haver de substituir-les per altres amb la bandera espanyola. Això va funcionar fins l'any 1957 en que, a conseqüència d'unes discòrdies, es va dissoldre la colla. 
Van passar vint i cinc anys sense que a Vallgorguina hi hagués ball de bastons, fins que al 1981 en Josep Clavell i Gras, que havia ballat en la colla que s'havia desfet, recuperà les partitures ja que en l'etapa anterior la música s'havia posat en solfa. Aconseguiren gravar-la en cinta magnetofònica i gràcies en això tornaren a assajar i poc després es presentaren en públic ballant tal com s'havia fet sempre. Des d'aleshores ençà, la colla de bastoners ve funcionant amb regularitat. Fa uns anys en Jaume Planells va rellevar en Josep Clavell i posteriorment se'n ha fet càrrec l'Esteve Barri; ha estat un canvi generacional, i l'esdevenidor, pel ball de bastons, es presenta sense problemes. 
Pels bastoners de Vallgorguina el maig del 86 es produí l'esdeveniment més important de la seva història: el poble acollí l'Onzena Trobada Nacional de Bastoners de Catalunya. Quasi quaranta colles de balladors procedents de tot el país, desfilaren pels carrers de la vila i, a mig matí, es concentraren al camp de futbol, on totes i cada una féu la seva ballada. Presidí l'acte l'Honorable Sr. Miquel Coll i Alentorn, el qual, aleshores era President del Parlament de Catalunya, i sens dubte fou una data memorable. 
En els darrers anys, i a to amb el ritme del temps, s'han incorporat les dones al ball de bastons. La presència femenina l'hi ha donat una gràcia i elegància que abans no tenia, i ha canviat, per millorar-lo, l'ambient una mica barroer d'una colla d'homes sols. També, i molt recentment s'ha recuperat la música amb flabiol i tamborí. La nova flabiolaire és la Susagna Balagué, i gràcies a ella el ball ha adquirit un caire més autèntic i l'espectacle ha millorat sensiblement. 
Tots els bastoners de Vallgorguina, tan vells com joves, insisteixen en afirmar que el ball de bastons, en lloc es balla com en el nostre poble. 
Si això és cert, com sembla ser-ho, demostraria que la nostra dansa ha evolucionat dins de si mateixa, cosa que significa que des dels temps més remots ha anat passant de pares a fills, sense interrupció i sense rebre cap influència forana, o sigui que s'ha originat a la mateixa Vallgorguina. 
L'anàlisi musicològica de les partitures, tal vegada, podria corroborar aquest fet, però per desgràcia els nostres coneixements no ens permeten de fer-los. 
Els noms que, per antiga tradició, els balladors donen a cada un dels balls del seu repertori, sembla que podria proporcionar un indici, però el seu examen ha resultat decebedor; al primer cop d'ull s'aprecia que aquests noms es refereixen, més que res, a les figures i passos que fan en la dansa: 
"Torta i retorta", "Tot Tirolí", "La gronxadora", "Dalt i baix" etc. és clar que són denominacions descriptives de les evolucions que cal fer. Hi ha més "El vals" i "El tango": si realment són inspirats en aquestes danses, el primer és de cap la meitat del segle passat i el segon de principis del present, èpoques en que es posaren de moda aquests balls. Però és molt probable que els hi diguin així perquè, als ballaidors els hi semblava que els passos recordaven els d'aquests balls de saló i a falta d'un nom millor els batejaren per analogia. 
Per acabar parlarem d'un ball que anomenen "El Nou", del qual coneixem força bé la seva història. S'explica que l'abans esmentat Josep Bosch un bon dia va presentar als dansaires un ball que no coneixien del qual ell recordava la melodia per haver-lo ballat en la seva joventut i del que havia reconstruït la coreografia. Va costar una mica de ballar, però se'n sortiren. Així doncs podria molt ben ser que aquest ball, al que li diuen "El Nou", fos un dels més antics.